Primavera

Ha arribat la primavera. Concretament, dissabte a la tarda, a dos quarts i mig de set. Jo estava a les fonts del Glorieta, amb una colla d’alumnes del curs d’Iniciació a la fotografia de Natura del CRBA. Vam estar al cas i tots vam aplaudir a l’hora en punt. Ja sé que no té cap importància, però m’agrada compartir aquests moments amb gent sensible a aquestes coses.

Sempre he estat alerta als canvis. M’agrada el pas del dia a la nit i de la nit al dia. M’agrada estar a la natura, en aquests moments. Amb la feina feta, sense presses. Poder seure al caire d’un penyassegat i deixar passar el temps. M’agrada sentir com canvien els sons, la llum, la temperatura i les olors. Sembla mentida però tots els nostres sentits són sensibles a aquests canvis. Tots menys, potser, el gust.

També m’agraden molt més les estacions de traspàs. La primavera i la tardor. En aquestes estacions, els sentits també es devetllen. Ara, a la primavera, les nits encara són fredes però el Sol de migdia escalfa amb força i el contrast tèrmic és gran. També arriben les olors dolces de moltes flors: el boix, els caps blancs, el lligabosc… escampen els seus perfums per atraure els insectes que, sense saber-ho, els fecundaran. A la tardor són les fulles que s’acumulen a terra que guarden la humitat i n’escampen la seva flaire i és quan el bosc es vesteix amb tots els colors possibles. Fins i tot les postes i les sortides de sol són més espectaculars, en general, a la primavera o a la tardor.

Però ara ha arribat la primavera i és l’estació de les flors. La fotografia de més amunt no és d’aquest any. Fa quinze dies teníem el país sota la neu i, com si es vulgués solidaritzar amb els que han passat dies sense llum, la natura tampoc s’ha il·lluminat amb els colors de les corretjoles. Ja arribaran. Però en veure aquesta fotografia que vaig fer l’any passat a l’Alt Empordà, prop del dolmen de Mas Beteta, he tingut ganes d’anticipar-me i compartir aquesta imatge tant primaverenca.

M’adono que cada vegada m’agrada més posar-me a nivell del que fotografio.  Els humans tenim  una visió superior de moltíssims éssers vius. De fet, som més aviat alts si tenim en compte la mitjana de tots els animals. Estirar-me a terra i mirar-me aquestes flors rosades es del seu nivell, fins i tot una mica per sota, aporta una visió diferent de l’habitual. Tot i que des d’aquest punt de vista no es pot apreciar tan clarament la delicada simetria dels cinc pètals soldats d’aquestes flors precioses, el resultat em complau. Espero que a vosaltres també us agradi.