Primavera un altre cop

Després d’un abril i mig maig d’un fred fora del normal, finalment ha arribat la primavera. No l’astronòmica sinó la que podem copsar amb els nostres sentits. La que ha portat temperatures agradables, la que que ha portat un temps variable, la que ha omplert el país dels colors i de les olors de les flors. Ara es veuen camps coberts de paparoles, que és el nom que els terrassencs donem a les roselles i camps coberts de pixallits, com aquest d’Odèn.

No sóc gaire original i no em vaig resistir a la temptació de dedicar-hi una estona. Vaig començar amb el gran angular més curt que tinc, un 14mm, i vaig fer unes vistes generals del camp amb les muntanyes del Pedró des Quatre Batlles al fons. Estaven bé. Vaig deixar passar una estona el temps. Si mirava a través del visor mentre canviava l’enquadrament, no hi veia cap imatge millor que la que havia fet d’entrada i, tanmateix, no acabava d’estar del tot satisfet. Era una imatge bonica, d’un camp cobert de flors grogues… estava bé… perquè aquella sensació?

Vaig oblidar-me de la càmera i vaig mirar-me el camp a ull nu. Vaig començar a fixar-me en detalls. De tant en tant hi havia alguna flor que destacava per damunt les altres. Vaig muntar el 24-70, el vaig ajustar a 70 i vaig escanejar el camp a través del visor de la càmera. Res interessant. Tot quedava massa lluny i no volia trepitjar aquella meravella que tenia davant dels ulls.  De tota manera, si enquadrava les flors que tenia més a prop, tampoc aconseguia una composició que em convencés.

Vaig treure el 24-70 i vaig muntar el 70-200 i vaig tornar a escanejar el camp. Vaig fer alguna fotografia, però m’agradaven menys que la del gran angular. Finalment, vaig muntar el duplicador entre el 70-200 i el cos de la càmera. Vaig tornar a escanejar el camp amb el 400 i vaig trobar aquest grupet que no parava quiet. Un vent fresquet baixava de la muntanya i pentinava les flors constantment. Només va ser qüestió de paciència. Vaig fer unes 30 fotografies amb el mateix enquadrament i em quedo amb aquesta. Algunes estan massa mogudes. Altres massa quietes. Tinc la impressió que aquesta reflecteix el que jo veia: un camp de pixallits espès que no s’estaven quiets.