Exposició de fotografies de Sant llorenç del Munt

Fa força anys que vaig fer aquesta foto. Va ser una tarda plujosa de les vacances de Nadal, concretament el 28, el dia dels Sants Innocents. Després de dinar i fer una mica de feina vam decidir, la Cecília i jo, sortir a caminar una mica. Que ens toqués l’aire i la sang corregués amb energia per les nostres venes. Vam deixar el cotxe al dipòsit i vam tirar cap a la Castellassa. No teníem un destí clar, només volíem esbargir una mica la boira.

Pel camí en va enxampar un ruixadet. Res, el suficient com perquè dubtéssim de si continuar o no, però va ser tant curt que vam continuar endavant, voltats de vegetació humida i de l’olor de la terra molla i del bosc net. En arribar al Gurugú es va obrir una ullada de sol i ens va regalar aquesta visió de la Castellassa il·luminada només a les puntes de les dues agulles. El que havia estat una passejada plàcida es va convertir en una explosió de nervis. Oportunitats així no passen gaire sovint: un cel gris, gairebé negre, bona visibilitat i un punt de llum rasant… un regal de la Natura.

Deixar la motxilla a terra, obrir el trípode, obrir la cremallera de la bossa, treure la càmera, muntar-hi l’objectiu adequat, enquadrar, collar-hi el disparador de cable, enfocar bé, calcular l’exposició, alçar el mirall de la Bronica ETRSi, esperar cinc segons i disparar… una! Avançar la pel·lícula, tornar a alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… dues!!! Canviar el temps d’obturació 1/3 més lent, avançar la pel·lícula, alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… tres!!! Canviar el temps d’obturació 2/3 més ràpid, avançar la pel·lícula, alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… quatre!!! Les quatre fotos que abans feia de cada situació: dues d’iguals, una 1/3 més clara i una 1/3 més fosca. Normalment tres estaven bé i una una mica clara o una mica fosca…a vegades les aprofitava totes quatre… Eren altres temps en els que havíem de fer més d’una imatge de cada per tenir còpies de seguretat.

Encara vaig tenir temps de fer el mateix amb un enquadrament diferent abans que la màgia del moment es trenqués per sempre quan el sol va marxar de la Castellassa. Va quedar la tarda grisa, trista i freda d’abans… Va ser tan gran el canvi que vam recollir la càmera, vam plegar el trípode i vam tornar cap a casa. I van passar uns dies abans no acabés aquell rodet i el pogués portar a revelar per veure els resultats. I aquí els teniu: han passat uns quants anys, catorze! i encara és una de les meves fotografies del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt que més m’agraden.

La podreu veure impresa, acompanyada de disset imatges més, penjada a la paret de la sala d’exposicions del Marquet de les Roques, a la vall d’Horta de Sant Llorenç Savall. Inaugurem el dia vuit de maig a les dotze del migdia (hi esteu convidats) i hi serà fins al 25 de juliol.