A mi, sincerament, se‘m fa estrany això de canviar l’hora. Sóc fotògraf de la natura i estic acostumat a seguir el ritme de la natura. M’interessa ser al lloc adequat a la sortida del sol o a la posta perquè són les llums més boniques del dia i, sincerament, que el rellotge marqui una hora o una altra m’és del tot indiferent. Però no estic aïllat del món que m’envolta. També tinc compromisos socials i m’agrada participar a les activitats que s’organitzen a la meva ciutat. Això significa que a partir d’ara me n’aniré a dormir a la mateixa hora que fins ara, segons el rellotge. Però que m’hauré de llevar una hora més d’hora que la setmana passada per ser dins l’amagatall per fotografiar voltors, per exemple o per enganxar les primeres llums que retallen la Cadireta i la Roca Foradada de Montserrat contra el cel de l’hora violeta matinal. El resultat és que els dies que surti a fer fotos dormiré una hora menys. I això si que té conseqüències per a la meva salut i per al meu humor. I tampoc m’agrada que es faci de fosc tan aviat. La meva naturalesa mediterrània se’n ressent i desitja la llum i el sol i pateix quan surto de l’estudi i ja és negra nit.

Realment és la millor manera d’estalviar energia?No poso en dubte, de cap manera, que el ritme de consum actual és insostenible i que, per molt que la tecnologia avanci i incorporem noves formes de generar l’energia que consumim, el que realment hem de fer és reduir-ne el consum. Però no veig gens clar que sigui canviant el nostre horari dos cops l’any sigui una mesura adequada. Se me n’acudeixen unes quantes més que, de ben segur, serien molt més eficaces com, per exemple, reduir els desplaçaments per anar a la feina estimulant, tant pel costat del treballador com pel de l’empresa, la contractació de proximitat. O tornar a la limitació de velocitat als 110km/h, que era una mesura que ens crèiem i respectàvem enlloc dels 120 actuals que ens semblen arbitraris i que no respectem. O reduir la contaminació lumínica utilitzant sistemes més eficients i posant els fanals del carrer a una alçària raonable (ara que no hi ha pedres al carrer i no es poden trencar, té sentit situar-los dos pisos amunt?). En fi, només rumiant-hi una mica la llista sortiria prou llarga. Però canviar l’hora no requereix gaire esforç ni gaire imaginació i els efectes secundaris de la mesura recauen sobre els ciutadans, que no estem organitzats i, per tant, no ens queixem gaire.

Aquesta nit canviarem l’hora, però ja espero el proper canvi, el de finals de març, que ens farà les tardes més llargues, més socials, més mediterrànies.

Des que el terratrèmol i el posterior tsnami que va afectar el Japó ara fa uns tres mesos va provocar la catàstrofe nuclear de la central de Fukushima, s’ha recuperat el vell eslògan de “nuclear? no, gràcies” que molts havíem dut enganxat a la motxilla, a la bicicleta o al cotxe a finals dels 70 i a començaments dels 80. En aquell moment érem joves i ingenus i pensàvem que amb això contribuíem a fer un món millor. Mica en mica, aquell clam es va anar apagant fins que només va quedar a les motxilles o a les bicicletes velles que ja no usàvem.

Per què vam abandonar la lliuta? Si realment ens crèiem allò que cridàvem, que l’energia nuclear era perillosa i que utilitzar-la era jugar amb foc, per quin motiu vam arraconar les enganxines i ens vam oblidar que quan enceníem el llum una part de l’energia que il·luminava la casa a la nit venia d’una central nuclear? Segurament, perquè l’amenaça la vèiem lluny. Semblava que la tecnologia podia combatre els inconvenients d’aquella font d’energia. I també perquè, en realitat, volíem que en prémer l’interruptor realment s’encengués el llum.

Des d’aleshores ençà, les nostres demandes energètiques han crescut de manera desmesurada. Ja no ens posem un jersei per estar per casa a l’hivern ni tanquem les persianes a migdia al pic de l’estiu. Ara encenem la calefacció o l’aire condicionat. Avui tots tenim ordinador, telèfon mòbil i diversos aparells de televisió. Ja no portem bombones de butà amunt i vall sinó que fem servir la vitroceràmica i el forn elèctric i ja no en tenim prou amb trencar la fredor de l’aigua per dutxar-nos i volem sentir-la ben calenta damunt la nostra pell.

Segurament, per tots aquests motius, no vam sortir al carrer el 1986 quan va esclatar la central de Txernòbil. O, més ben dit, el soroll que vam fer va durar poc. l’excusa que els soviètics ho feien tot malament i que a nosaltres una cosa així no ens passaria mai va servir per tornar a guardar els “nuclear? no gràcies” ben aviat i continuar consumit energia a tort i a dret. No solament no hem fet res per reduir-ne el consum sinó que, a més, hem apostat clarament per l’energia elèctrica i l’hem etiquetat d’energia neta. Creiem que els cotxes elèctrics no contaminen, que la calefacció elèctrica és sostenible i que els aparells d’aire condicionat moderns, sense CFC, ja no tenen cap problema.

És cert que un cotxe elèctric no fa fum. I que la calefacció elèctrica no crema boscos. Però, ens hem parat a pensar d’on surt aquesta electricitat? Doncs en el cas del nostre país, el 27% ve d’una central nuclear. Si enlloc de prendre com a mesura l’energia consumida preguéssim la produïda, aquest 27% s’eleva fins al 60%. Sembla clar doncs que si insistim en el “nuclear? no, gràcies” tampoc podem considerar que l’energia elèctrica és energia neta.

I ara ens arriba Fukushima i ens trenca els esquemes. El Japó no és la Unió Soviètica i, per tant, no tenim l’excusa que les coses no s’han fet bé. La central japonesa tenía totes les garanties que exigeix la legislació internacional i, malgrat tot, hi ha hagut una desgràcia de conseqüències no mesurables encara. I ara tots traiem la pols del “nuclear? no, gràcies” i reclamem que es tanquin aquestes centrals que ara, de cop, ens fan por. A més, molts rondinem dient que “jo ja ho deia fa trenta anys!”. I és cert, molts ho dèiem fa trenta anys. Però durant aquesta trentena hem seguit augmentant el nostre consum energètic amb la idea que la tecnologia trobaria sempre solucions.

Ara ja sabem que no. Que la natura té una força contra la que que no podem ni podrem mai lluitar i que no podem saber de cap de les maneres quan esclatarà aquesta força ni on. Ara ja sabem que no podem confinar l’activitat radiactiva dins de sarcòfags d’acer i formigó perquè qualsevol dia, aquestes parets que ens semblen indestructibles poden ser rebregades com si fossin un full de paper de fumar per les forces de la terra i deixar al descober allò que creiem que estava ben amagat. Ara ja sabem que les nuclears no són una solució perquè són massa perilloses, encara que estiguin construides amb “totes les garanties”.

Però, podem tancar-les? O, més ben dit, estem disposats a fer els sacrificis que significaria tancar-les? Jo crec sincerament que no. Que hem seguit un camí que no té retorn, almenys voluntari, i que mai renunciarem als privilegis que hem assolit. Renunciar avui a l’energia nuclear, a Catalunya, significaria incrementar de manera substancial la dependència de les tèrmiques que cremen combustibles fòssils i, per tant, contaminen. A més, el petroli està car i el carbó de qualitat es troba molt lluny. Podem refiar-nos de les renovables? Doncs sembla que si, però a còpia d’ocupar grans extensions de territori i malmetre força el paisatge… I, a més, va per llarg. Tanmateix, està clar que les nuclears no solament són perilloses sinó que, a més, són poc rendibles, cosa que juga a favor de tancar-les.

És evident que tenim un problema sobre la taula i que no podem mirar cap a una altra banda pensant que aquestes coses sempre passen lluny d’aquí. Hem de buscar solucions i no ens podem entretenir. I, si, crec que hem de dir ben alt “Nuclear? no, gràcies”, però que al mateix temps hem de tenir clar que el camí és llarg, que hem d’estar disposats a fer algunes renúncies i que molt probablement ens trobarem força entrebancs. I mentrestant, seguirem consumint l’energia que ens dóna la fisió. Ni que sigui per escampar per la xarxa el “Nuclear? No, gràcies”

Finalment, el nou web de Sincronia Audiovisuals està en marxa. I calentet, calentet… S’acaba d’estrenar. Us convido a fer-hi un cop d’ull i a comentar-lo, si voleu. Totes les crítiques, tant en positiu com en negatiu, seran ben acollides… Es tracta de millorar!

Gràcies a tots per endavant!

Els paisatges naturals sempre m’han fascinat. La natura intocada, incontrolada, lliure de cap intervenció humana, allunyada de tota planificació… El resultat d’un seguit d’accions i reaccions que segueixen unes lleis desconegudes per nosaltres, antigues…. les lleis de la Natura

Ser testimoni de com canvia la llum al llarg del dia i de com aquests canvis transformen el paisatge sempre m’ha emocionat. He tingut la sort de tenir els parcs de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat prop de casa i les espectaculars formacions rocalloses que es poden trobar en aquests espais han creat en mi una sensibilitat especial cap aquestes manifestacions de la Natura.

La fauna i la flora també m’han seduït des de sempre, en el sentit que no n’he tingut mai prou amb les paraules “ocell”, “arbre”, “flor” o “roca”. Saber diferenciar un tallarol d’una mallerenga, un pensament d’una orella d’ós o el calcari del granit ha estat una mena de necessitat urgent, per a mi.

Finalment, després de provar diverses feines, vaig trobar en la fotografia allò que sempre havia estat buscant: viure en contacte amb la natura, a l’aire lliure… He de reconèixer que em sento més còmode menjant-me mig meló a l’ombra d’una alzina al pic de l’estiu que els millors pebrots farcits de brandada de bacallà en el millor restaurant de la ciutat.

En aquestes pàgines hi trobareu el resultat d’aquesta passió: històries vinculades a les imatges que faig senzillament perquè m’agrada fer-les i, també, les que faig per feina que, en realitat, també m’agraden. La fotografia té un equilibri perfecte entre la tècnica, la tecnologia i la creativitat, al meu entendre. Per això se’m fa tan atractiva, per això m’emociona tant. Si llegint aquestes històries i mirant aquestes fotos us emocioneu només la meitat del que jo m’he emocionat fent-les em donaré per satisfet.