Després d’un abril i mig maig d’un fred fora del normal, finalment ha arribat la primavera. No l’astronòmica sinó la que podem copsar amb els nostres sentits. La que ha portat temperatures agradables, la que que ha portat un temps variable, la que ha omplert el país dels colors i de les olors de les flors. Ara es veuen camps coberts de paparoles, que és el nom que els terrassencs donem a les roselles i camps coberts de pixallits, com aquest d’Odèn.

No sóc gaire original i no em vaig resistir a la temptació de dedicar-hi una estona. Vaig començar amb el gran angular més curt que tinc, un 14mm, i vaig fer unes vistes generals del camp amb les muntanyes del Pedró des Quatre Batlles al fons. Estaven bé. Vaig deixar passar una estona el temps. Si mirava a través del visor mentre canviava l’enquadrament, no hi veia cap imatge millor que la que havia fet d’entrada i, tanmateix, no acabava d’estar del tot satisfet. Era una imatge bonica, d’un camp cobert de flors grogues… estava bé… perquè aquella sensació?

Vaig oblidar-me de la càmera i vaig mirar-me el camp a ull nu. Vaig començar a fixar-me en detalls. De tant en tant hi havia alguna flor que destacava per damunt les altres. Vaig muntar el 24-70, el vaig ajustar a 70 i vaig escanejar el camp a través del visor de la càmera. Res interessant. Tot quedava massa lluny i no volia trepitjar aquella meravella que tenia davant dels ulls.  De tota manera, si enquadrava les flors que tenia més a prop, tampoc aconseguia una composició que em convencés.

Vaig treure el 24-70 i vaig muntar el 70-200 i vaig tornar a escanejar el camp. Vaig fer alguna fotografia, però m’agradaven menys que la del gran angular. Finalment, vaig muntar el duplicador entre el 70-200 i el cos de la càmera. Vaig tornar a escanejar el camp amb el 400 i vaig trobar aquest grupet que no parava quiet. Un vent fresquet baixava de la muntanya i pentinava les flors constantment. Només va ser qüestió de paciència. Vaig fer unes 30 fotografies amb el mateix enquadrament i em quedo amb aquesta. Algunes estan massa mogudes. Altres massa quietes. Tinc la impressió que aquesta reflecteix el que jo veia: un camp de pixallits espès que no s’estaven quiets.

Ha arribat la primavera. Concretament, dissabte a la tarda, a dos quarts i mig de set. Jo estava a les fonts del Glorieta, amb una colla d’alumnes del curs d’Iniciació a la fotografia de Natura del CRBA. Vam estar al cas i tots vam aplaudir a l’hora en punt. Ja sé que no té cap importància, però m’agrada compartir aquests moments amb gent sensible a aquestes coses.

Sempre he estat alerta als canvis. M’agrada el pas del dia a la nit i de la nit al dia. M’agrada estar a la natura, en aquests moments. Amb la feina feta, sense presses. Poder seure al caire d’un penyassegat i deixar passar el temps. M’agrada sentir com canvien els sons, la llum, la temperatura i les olors. Sembla mentida però tots els nostres sentits són sensibles a aquests canvis. Tots menys, potser, el gust.

També m’agraden molt més les estacions de traspàs. La primavera i la tardor. En aquestes estacions, els sentits també es devetllen. Ara, a la primavera, les nits encara són fredes però el Sol de migdia escalfa amb força i el contrast tèrmic és gran. També arriben les olors dolces de moltes flors: el boix, els caps blancs, el lligabosc… escampen els seus perfums per atraure els insectes que, sense saber-ho, els fecundaran. A la tardor són les fulles que s’acumulen a terra que guarden la humitat i n’escampen la seva flaire i és quan el bosc es vesteix amb tots els colors possibles. Fins i tot les postes i les sortides de sol són més espectaculars, en general, a la primavera o a la tardor.

Però ara ha arribat la primavera i és l’estació de les flors. La fotografia de més amunt no és d’aquest any. Fa quinze dies teníem el país sota la neu i, com si es vulgués solidaritzar amb els que han passat dies sense llum, la natura tampoc s’ha il·lluminat amb els colors de les corretjoles. Ja arribaran. Però en veure aquesta fotografia que vaig fer l’any passat a l’Alt Empordà, prop del dolmen de Mas Beteta, he tingut ganes d’anticipar-me i compartir aquesta imatge tant primaverenca.

M’adono que cada vegada m’agrada més posar-me a nivell del que fotografio.  Els humans tenim  una visió superior de moltíssims éssers vius. De fet, som més aviat alts si tenim en compte la mitjana de tots els animals. Estirar-me a terra i mirar-me aquestes flors rosades es del seu nivell, fins i tot una mica per sota, aporta una visió diferent de l’habitual. Tot i que des d’aquest punt de vista no es pot apreciar tan clarament la delicada simetria dels cinc pètals soldats d’aquestes flors precioses, el resultat em complau. Espero que a vosaltres també us agradi.

A vegades es va amb presses. I les presses no són bones companyes de la fotografia. He anat a la Serra de Prades a preparar la sortida del curs del CRBA. El dia no era gaire bo. Ni plovia ni deixava de ploure, ni feia sol ni estava tapat. No feia fred ni calor. Un dia d’aquells indefinits que a mi no m’inspiren.

He deixat el cotxe al camí de la casa del Titllar i he pujat fins al mas del Pagès. Se m’ha fet curt, però massa llarg per portar-hi 25 alumnes. A més, el terreny és costerut, gens adequat per agrupar tanta gent i prepara unes pràctiques. He seguit fins sola la Moleta i fins sota el Tossal de la Baltasana, el punt més alt d’aquesta serra. Allà m’he trobat amb el bosquet de roure reboll, gairebé sense fulles, molt poc atractiu.

Sembla mentida com la llum ens afecta l’estat d’ànim. Almenys a mi. Aquest llum grisa, mig travessada pels rejos de sol d’un dia boirós em fan passar les ganes de fer res i he anat caminant, observant el magnífic paisatge d’aquestes serres sense treure la càmera de la motxilla.

He decidit que no duré pas els alumnes aquí. El camí és massa estret, hi ha massa arbres caiguts que barren el pas i cal buscar camins nous i total per arribar a un indret que tampoc és tan especial. Me’ñs enduré a La Riba, al riu Brugent on trobarem prou motius per passar el matí.

És d’aquells dies que no caldria treure la càmera del cotxe. Però sempre s’acaba agafant. Però ni la roureda de reboll, ni les vistes de l’alta serra, ni la magnífica teixeda m’han inspirat. En canvi, aquest tronc bessó tallat en el que s’hi veuen els cors dels dos arbres m’ha cridat l’atenció. Què deu tenir la forma de cor que sempre ens inspira?

No sabria dir com va començar. Fins on puc recordar, la natura sempre se m’ha fet profundament atractiva. Ja de ben petit, quan sortia de la ciutat era conscient que “estava tocant la Terra”, que entre jo i el planeta no hi havia res, ni rajoles, ni asfalt… res.

Els paisatges naturals sempre m’han fascinat. La natura intocada, incontrolada, lliure de cap intervenció humana, allunyada de tota planificació… El resultat d’un seguit d’accions i reaccions que segueixen unes lleis desconegudes per nosaltres, antigues…. les lleis de la Natura

Ser testimoni de com canvia la llum al llarg del dia i de com aquests canvis transformen el paisatge sempre m’ha emocionat. He tingut la sort de tenir els parcs de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat prop de casa i les espectaculars formacions rocalloses que es poden trobar en aquests espais han creat en mi una sensibilitat especial cap aquestes manifestacions de la Natura.

La fauna i la flora també m’han seduït des de sempre, en el sentit que no n’he tingut mai prou amb les paraules “ocell”, “arbre”, “flor” o “roca”. Saber diferenciar un tallarol d’una mallerenga, un pensament d’una orella d’ós o el calcari del granit ha estat una mena de necessitat urgent, per a mi.

Finalment, després de provar diverses feines, vaig trobar en la fotografia allò que sempre havia estat buscant: viure en contacte amb la natura, a l’aire lliure… He de reconèixer que em sento més còmode menjant-me mig meló a l’ombra d’una alzina al pic de l’estiu que els millors pebrots farcits de brandada de bacallà en el millor restaurant de la ciutat.

En aquestes pàgines hi trobareu el resultat d’aquesta passió: històries vinculades a les imatges que faig senzillament perquè m’agrada fer-les i, també, les que faig per feina que, en realitat, també m’agraden. La fotografia té un equilibri perfecte entre la tècnica, la tecnologia i la creativitat, al meu entendre. Per això se’m fa tan atractiva, per això m’emociona tant. Si llegint aquestes històries i mirant aquestes fotos us emocioneu només la meitat del que jo m’he emocionat fent-les em donaré per satisfet.