Fa força anys que vaig fer aquesta foto. Va ser una tarda plujosa de les vacances de Nadal, concretament el 28, el dia dels Sants Innocents. Després de dinar i fer una mica de feina vam decidir, la Cecília i jo, sortir a caminar una mica. Que ens toqués l’aire i la sang corregués amb energia per les nostres venes. Vam deixar el cotxe al dipòsit i vam tirar cap a la Castellassa. No teníem un destí clar, només volíem esbargir una mica la boira.

Pel camí en va enxampar un ruixadet. Res, el suficient com perquè dubtéssim de si continuar o no, però va ser tant curt que vam continuar endavant, voltats de vegetació humida i de l’olor de la terra molla i del bosc net. En arribar al Gurugú es va obrir una ullada de sol i ens va regalar aquesta visió de la Castellassa il·luminada només a les puntes de les dues agulles. El que havia estat una passejada plàcida es va convertir en una explosió de nervis. Oportunitats així no passen gaire sovint: un cel gris, gairebé negre, bona visibilitat i un punt de llum rasant… un regal de la Natura.

Deixar la motxilla a terra, obrir el trípode, obrir la cremallera de la bossa, treure la càmera, muntar-hi l’objectiu adequat, enquadrar, collar-hi el disparador de cable, enfocar bé, calcular l’exposició, alçar el mirall de la Bronica ETRSi, esperar cinc segons i disparar… una! Avançar la pel·lícula, tornar a alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… dues!!! Canviar el temps d’obturació 1/3 més lent, avançar la pel·lícula, alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… tres!!! Canviar el temps d’obturació 2/3 més ràpid, avançar la pel·lícula, alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… quatre!!! Les quatre fotos que abans feia de cada situació: dues d’iguals, una 1/3 més clara i una 1/3 més fosca. Normalment tres estaven bé i una una mica clara o una mica fosca…a vegades les aprofitava totes quatre… Eren altres temps en els que havíem de fer més d’una imatge de cada per tenir còpies de seguretat.

Encara vaig tenir temps de fer el mateix amb un enquadrament diferent abans que la màgia del moment es trenqués per sempre quan el sol va marxar de la Castellassa. Va quedar la tarda grisa, trista i freda d’abans… Va ser tan gran el canvi que vam recollir la càmera, vam plegar el trípode i vam tornar cap a casa. I van passar uns dies abans no acabés aquell rodet i el pogués portar a revelar per veure els resultats. I aquí els teniu: han passat uns quants anys, catorze! i encara és una de les meves fotografies del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt que més m’agraden.

La podreu veure impresa, acompanyada de disset imatges més, penjada a la paret de la sala d’exposicions del Marquet de les Roques, a la vall d’Horta de Sant Llorenç Savall. Inaugurem el dia vuit de maig a les dotze del migdia (hi esteu convidats) i hi serà fins al 25 de juliol.

Neu a Terrassa. Quan la Montse s’ha llevat és el primer que ha dit: “està tot nevat!!!”.

Jo he pensat en aquella cançó del Pau Riba que diu:

Realment, el pati de casa estava cobert de neu i la llum del matí era trista i freda, dàquell gris blavós de les matinades fredes i amb neu de l’hivern mediterrani.

No és habitual que nevi a Terrassa i m’he pensat el dia pensant que hauria de fer fotos de l’aspecte de la ciutat sota la neu. Però la feina i els tràfecs del trànsit m’han entretingut fins a mitja tarda. He pensat que, tant per tant, seria millor sortir quan es fes fosc, en aquell moment màgic en el que la claror del cel i la dels llums artificials de la ciutat s’igualen.

He fet només algunes fotos. Aquest hora fantàstica dura només uns minuts i ben aviat el cel ha sigut massa fosc com per aconseguir les imatges que m’havia construït dins del cap.

Fa fred després de les nevades. Ara ja no cau res del cel. Només un fred que ess fica dins l’ànima. Per sort, a casa s’hi està calent…

A vegades es va amb presses. I les presses no són bones companyes de la fotografia. He anat a la Serra de Prades a preparar la sortida del curs del CRBA. El dia no era gaire bo. Ni plovia ni deixava de ploure, ni feia sol ni estava tapat. No feia fred ni calor. Un dia d’aquells indefinits que a mi no m’inspiren.

He deixat el cotxe al camí de la casa del Titllar i he pujat fins al mas del Pagès. Se m’ha fet curt, però massa llarg per portar-hi 25 alumnes. A més, el terreny és costerut, gens adequat per agrupar tanta gent i prepara unes pràctiques. He seguit fins sola la Moleta i fins sota el Tossal de la Baltasana, el punt més alt d’aquesta serra. Allà m’he trobat amb el bosquet de roure reboll, gairebé sense fulles, molt poc atractiu.

Sembla mentida com la llum ens afecta l’estat d’ànim. Almenys a mi. Aquest llum grisa, mig travessada pels rejos de sol d’un dia boirós em fan passar les ganes de fer res i he anat caminant, observant el magnífic paisatge d’aquestes serres sense treure la càmera de la motxilla.

He decidit que no duré pas els alumnes aquí. El camí és massa estret, hi ha massa arbres caiguts que barren el pas i cal buscar camins nous i total per arribar a un indret que tampoc és tan especial. Me’ñs enduré a La Riba, al riu Brugent on trobarem prou motius per passar el matí.

És d’aquells dies que no caldria treure la càmera del cotxe. Però sempre s’acaba agafant. Però ni la roureda de reboll, ni les vistes de l’alta serra, ni la magnífica teixeda m’han inspirat. En canvi, aquest tronc bessó tallat en el que s’hi veuen els cors dels dos arbres m’ha cridat l’atenció. Què deu tenir la forma de cor que sempre ens inspira?

Avui he estat a la serra de Prades, amb la Montse. Hi hem anat per voltar per aquest indret meravellós per preparar la sortida que la setmana vinent tindré amb els alumnes del curs del CRBA. Com sempre, he portat l’equip fotogràfic i l’he carretejat amunt i avall sense fer pràcticament cap fotografia. Feia un dia ben gris, tapat, d’aquells en que el cel és gris clar sense cap textura.

Hem estat a Farena, a Mont-ral, a Prades… Hem estat a indrets preciosos, ideals per fer-hi alguna de les sessions de la sortida del curs. Però avui eren molt poc inspiradors, amb aquell cel tan gris, els colors esmorteïts, grisosos… Fins que hem anat al naixement del Glorieta des de Mont-ral. Allí, aquesta llum trista hi esqueia d’allò més bé. Hem estat fent-hi fotos més d’una hora i hi hem passat una bona estona.

Un dia rodó: hem preparat la sortida i hem fet algunes fotos. A mitja tarda hem anat a la Mussara. El sol ha sortit per sota els núvols i ha encès el campanar… Un regalet de la serra que l’ha acabat d’arrodonir.