He obert una nova pàgina en la que explico els cursos que tinc preparats. La trobareu a la barra lateral esquerra, a l’apartat de pàgines!

Com cada any des d’en fa catorze, dirigiré el curs de Fotografia de la Natura que organitza la Secció de Fotografia del Centre Excursionista de Terrassa. Aquest any és una mica diferent del dels altres anys i en lloc de tractar com fer fotografies tractarà de què podem fer amb les imatges després de fer-les: arxivar-les, assignar-hi metadades, ajustar-les per millorar-ne l’aspecte i preparar-les per als usos que els vulguem donar.

El programa del curs és el següent:

• Dimecres, 2 de juny de 2010

L’ecosistema fotogràfic. Un ecosistema està format per diversos elements i, sobretot per les relacions entre ells. Imatges, discos durs, ordinador, monitor, programes, connexions, DVDs, dades, metadades i, sobretot, tu, formeu el teu ecosistema fotogràfic.

• Dissabte, 5 de juny de 2010

Sortida pràctica a Sant Llorenç del Munt. Fer fotografies amb una càmera digital. Utilitzarem aquestes fotografies per fer pràctiques amb l’ordinador

• Dimecres, 9 de juny de 2010

El flux de la vida: de la infantesa a la maduresa o de la targeta de memòria a l’arxiu. Des que surt de la càmera fins que queda arxivada, una imatge passa per un seguit de transformacions que la milloren a cada estadi.

• Dimecres, 16 de juny de 2010

Ingestió: les imatges són l’aliment del sistema. Descarregar les targetes, estructura de carpetes, batejar les imatges, còpies de seguretat, netejar les targetes. Els primers passos de les fotografies pel camí de la seva vida.

• Dilluns, 21 de juny de 2010

Digestió: convertir l’aliment en energia. Edició no destructiva de les fotografies. Podem modificar les imatges i, al mateix temps conservar-les tal com eren? La resposta és que sí.

• Dimecres, 30 de juny de 2010

Presentació en societat: després de l’adolescència, la joventut. Hem tret el partit que hem pogut de les imatges. Algunes no superen el procés de selecció natural i han de ser destruïdes. Altres són acceptades a la societat de l’arxiu: el nostre catàleg, on podran tenir una llarga vida.

• Dimecres, 7 de juliol de 2010

Assegurança de vida: el sistema de còpies de seguretat. Les imatges són valuoses. Per obtenir-les hem invertit en un equip, hem viatjat i hem passat per situacions molt diverses. Les imatges, a més, són records vivent de moltes experiències viscudes, de persones que ja no hi són o de moments que mai es repetiran. Cal doncs assegurar que mai es perdran i la tecnologia digital ens ho permet.

Places limitades: només hi podran participar 24 persones. Cal que els participants puguin portar el seu propi ordinador portàtil. Per qüestions d’espai, però, només s’utilitzaran 12 ordinadors a dues persones per ordinador.

Per aprofitar aquest curs i no endarrerir el ritme de treball cal tenir uns coneixements mínims d’informàtica a nivell d’usuari (copiar arxius, crear carpetes, fer còpies, instal·lar programes, etc).

Totes les sessions es faran a la sala d’actes del CET, de les vuit dels vespre a dos quarts de deu. Es començarà puntualment.

Preu:

• socis del CET 60€
• no socis: 150€

Després d’un abril i mig maig d’un fred fora del normal, finalment ha arribat la primavera. No l’astronòmica sinó la que podem copsar amb els nostres sentits. La que ha portat temperatures agradables, la que que ha portat un temps variable, la que ha omplert el país dels colors i de les olors de les flors. Ara es veuen camps coberts de paparoles, que és el nom que els terrassencs donem a les roselles i camps coberts de pixallits, com aquest d’Odèn.

No sóc gaire original i no em vaig resistir a la temptació de dedicar-hi una estona. Vaig començar amb el gran angular més curt que tinc, un 14mm, i vaig fer unes vistes generals del camp amb les muntanyes del Pedró des Quatre Batlles al fons. Estaven bé. Vaig deixar passar una estona el temps. Si mirava a través del visor mentre canviava l’enquadrament, no hi veia cap imatge millor que la que havia fet d’entrada i, tanmateix, no acabava d’estar del tot satisfet. Era una imatge bonica, d’un camp cobert de flors grogues… estava bé… perquè aquella sensació?

Vaig oblidar-me de la càmera i vaig mirar-me el camp a ull nu. Vaig començar a fixar-me en detalls. De tant en tant hi havia alguna flor que destacava per damunt les altres. Vaig muntar el 24-70, el vaig ajustar a 70 i vaig escanejar el camp a través del visor de la càmera. Res interessant. Tot quedava massa lluny i no volia trepitjar aquella meravella que tenia davant dels ulls.  De tota manera, si enquadrava les flors que tenia més a prop, tampoc aconseguia una composició que em convencés.

Vaig treure el 24-70 i vaig muntar el 70-200 i vaig tornar a escanejar el camp. Vaig fer alguna fotografia, però m’agradaven menys que la del gran angular. Finalment, vaig muntar el duplicador entre el 70-200 i el cos de la càmera. Vaig tornar a escanejar el camp amb el 400 i vaig trobar aquest grupet que no parava quiet. Un vent fresquet baixava de la muntanya i pentinava les flors constantment. Només va ser qüestió de paciència. Vaig fer unes 30 fotografies amb el mateix enquadrament i em quedo amb aquesta. Algunes estan massa mogudes. Altres massa quietes. Tinc la impressió que aquesta reflecteix el que jo veia: un camp de pixallits espès que no s’estaven quiets.

Fa força anys que vaig fer aquesta foto. Va ser una tarda plujosa de les vacances de Nadal, concretament el 28, el dia dels Sants Innocents. Després de dinar i fer una mica de feina vam decidir, la Cecília i jo, sortir a caminar una mica. Que ens toqués l’aire i la sang corregués amb energia per les nostres venes. Vam deixar el cotxe al dipòsit i vam tirar cap a la Castellassa. No teníem un destí clar, només volíem esbargir una mica la boira.

Pel camí en va enxampar un ruixadet. Res, el suficient com perquè dubtéssim de si continuar o no, però va ser tant curt que vam continuar endavant, voltats de vegetació humida i de l’olor de la terra molla i del bosc net. En arribar al Gurugú es va obrir una ullada de sol i ens va regalar aquesta visió de la Castellassa il·luminada només a les puntes de les dues agulles. El que havia estat una passejada plàcida es va convertir en una explosió de nervis. Oportunitats així no passen gaire sovint: un cel gris, gairebé negre, bona visibilitat i un punt de llum rasant… un regal de la Natura.

Deixar la motxilla a terra, obrir el trípode, obrir la cremallera de la bossa, treure la càmera, muntar-hi l’objectiu adequat, enquadrar, collar-hi el disparador de cable, enfocar bé, calcular l’exposició, alçar el mirall de la Bronica ETRSi, esperar cinc segons i disparar… una! Avançar la pel·lícula, tornar a alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… dues!!! Canviar el temps d’obturació 1/3 més lent, avançar la pel·lícula, alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… tres!!! Canviar el temps d’obturació 2/3 més ràpid, avançar la pel·lícula, alçar el mirall, esperar cinc segons i disparar… quatre!!! Les quatre fotos que abans feia de cada situació: dues d’iguals, una 1/3 més clara i una 1/3 més fosca. Normalment tres estaven bé i una una mica clara o una mica fosca…a vegades les aprofitava totes quatre… Eren altres temps en els que havíem de fer més d’una imatge de cada per tenir còpies de seguretat.

Encara vaig tenir temps de fer el mateix amb un enquadrament diferent abans que la màgia del moment es trenqués per sempre quan el sol va marxar de la Castellassa. Va quedar la tarda grisa, trista i freda d’abans… Va ser tan gran el canvi que vam recollir la càmera, vam plegar el trípode i vam tornar cap a casa. I van passar uns dies abans no acabés aquell rodet i el pogués portar a revelar per veure els resultats. I aquí els teniu: han passat uns quants anys, catorze! i encara és una de les meves fotografies del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt que més m’agraden.

La podreu veure impresa, acompanyada de disset imatges més, penjada a la paret de la sala d’exposicions del Marquet de les Roques, a la vall d’Horta de Sant Llorenç Savall. Inaugurem el dia vuit de maig a les dotze del migdia (hi esteu convidats) i hi serà fins al 25 de juliol.

Com  molts sabeu, sovint faig cursos de fotografia. És una experiència interessant, que em permet conèixer moltes persones i que, també, m’ajuda a relativitzar allò que creia que sabia i m’ajuda a obrir la ment i a veure altres possibles relativitats.

He tingut centenars d’alumnes i, evidentment, la sensibilitat de centenars de persones arriba molt més enllà que la d’una de sola, per molts coneixements que pugui tenir.

Una de les coses que he après és que un curs, sovint, obre tants interrogants com en tanca.  Les persones s’hi apunten per aprendre unes tècniques concretes, però al llarg del curs s’adonen que hi ha molts conceptes nous, moltes possibilitats no previstes i que la fotografia, tot i ser una tècnica senzilla, té molts més aspectes dels que havien imaginat.

Crec que, en general, la gent queda contenta dels meus cursos. Però també sóc conscient que no sempre cobreixo totes les expectatives. I, també, que sempre queden preguntes per respondre. Amb un grup de 25 persones i amb un temps limitat no sempre es poden atendre totes les necessitats de tothom.

Per això he obert una pàgina de “Preguntes i Respostes“, perquè qui ho desitgi faci les seves preguntes. La trobareu a la barra dreta, al requadre de Pàgines. Deixeu-les com a comentaris a aquesta pàgina i jo els respondré. No sempre ho faré immediatament, però, cap pregunta es quedarà sense resposta.

Moltes gràcies a tots els que heu assistit als meus cursos per tot el que m’heu aportat.

Francesc

Durant el mes de març dirigiré el curs d’Iniciació a la Fotografia Digital que el Centre de Recursos de Biodiversitat Animal (CRBA) de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona ofereix als seus alumnes, als d’altres facultats i al públic en general.

A qui va dirigit? A qualsevol persona interessada en la fotografia del patrimoni natural, que tingui uns coneixements bàsics de fotografia i que vulgui treure el màxim partit de les oportunitats que la tecnologia digital ens ofereix.

Programa:

• El món digital. Codificació i emmagatzematge. El píxel. Sensors. Sensibilitat. Qualitat d’imatge.
• Resolució. Interpolació. Sistemes de color. Espai de color. Perfils. Gamma Dinàmica.
• L’equip: Càmera. Objectius. Ordinador. Monitor. Escànner. Impressora. Tauleta gràfica. Gravadores. Lectors de targeta.
• Programari. Sistemes d’arxiu. Capturadors. Programes de retoc. Programes d’arxiu i gestió d’imatges.
• Tècniques de retoc. Possibilitats. Nivells i corbes. To, saturació, lluminositat i contrast. Extrapolació i interpolació. Neteja. Màscares. Capes. Canals.
• Treball de camp. Targetes. Disc dur portàtil. Temperatura. Pols. Ús de l’histograma.
• Aplicacions de les imatges digitals. Fotografia: còpies en paper i diapositives. Impressió. Presentacions interactives. Audiovisuals. Web. La infografia: l’art digital.

Com s’estructura? Té una durada de 30 hores distribuïdes de la manera següent:

• 9 hores de teoria en les que s’explicaran els conceptes bàsics de la tecnologia i la imatge digital
• 3 hores de sortida pràctica a Sant llorenç del Munt per tal d’obtenir imatges per poder fer pràctiques de laboratori
• 18 hores de pràctica al laboratori digital utilitzant els programes GeoSetter, Lightroom i PhotoShop

On? El curs s’impartirà al museu del CRBA, a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona

Quan?

• Sessions teòriques: 3, 4, 5 de maig de 18 a 21h
• Sortida pràctica matinal: 9 de maig
• Pràctiques de laboratori digital: 10, 11, 12, 14, 17 i 18 de maig de 18 a 21h

Material adequat: Tot i que no és imprescindible, és recomanable que l’alumne pugui disposar durant el curs d’una càmera digital.

Preu de la inscripció: 144€

Més informació a la pàgina del CRBA, al telèfon 93 402 15 95 o per correu electrònic

Mai m’ha agradat fer servir receptors GPS. Sóc dels que ho passa bé mirant mapes, intentant orientar-me sobre el terreny, buscant punts de referència i, perquè no? perdre’m. Seguir el camí a la perfecció és molt útil quan es té pressa, però quantes vegades no hem descobert un racó preciós, precisament, perquè ens hem perdut?

Però, darrerament, he descobert una utilitat pràctica als receptors de GPS que, a més, té incidència directa en la meva feina i en el rendiment que en puc treure. Aquesta utilitat es diu GeoSetter, és gratuïta i permet incrustar la situació geogràfica en la que va fer una fotografia dins la informació EXIF de les imatges digitals.

Els que vam seguir treballant amb Nikon tenim la possibilitat de connectar una unitat GPS a la càmera i automàticament es grava la longitud i la latitud a la informació de la imatge però, sincerament, em sembla un sistema molt poc pràctic. Fer una fotografia ja comporta prou etapes: buscar el punt de vista, col·locar el trípode, buscar l’enquadrament necessari, muntar l’objectiu adequat, muntar la càmera sobre el trípode, connectar el cable disparador, ajustar l’enquadrament, calcular l’exposició, pensar en la profunditat de camp adequada, ajustar la càmera, disparar, mirar la imatge, comprovar l’histograma i tornar a plegar-ho tot. Només pensar a afegir-hi totes les operacions vinculades amb el GPS ja se’m fa pesat!

Però hi ha un altre sistema, més senzill, més pràctic i iguament eficient: el GeoSetter. Aquest programa permet sincronitzar un conjunt d’imatges amb la informació d’una ruta presa amb el GPS. Només cal tenir sincronitzat el rellotge de la càmera amb el de l’aparell que ha registrat la ruta que hem seguit durant el dia.

El procés és senzill: cal tenir el GPS engegat durant la jornada de treball, de manera que vagi prenent informació de la posició en la que estem treballant durant tot el dia. Quan arribem a casa, descarreguem el tracklog (el fitxer que conté tots els punts pels que hem passat durant el dia) a l’ordinador i, des del GeoSetter li diem que volem sincronitzar totes les imatges del dia (haurien d’estar totes dins la mateixa carpeta) amb aquesta informació.

I, màgia!!!! Totes les imatges contindran, automàticament, les posicions exactes en les que van ser preses. Molt més còmode que no pas haver de connectar la càmera al receptor a cada presa.

A més, programes com el Lightroom incorporen una utilitat que ens permet veure el lloc exacte on es va fer la imatge, sempre que porti incorporada la localització. És molt senzill: a la pantalla de biblioteca repassem les metadades. Dins de l’apartat EXIF ens hi sortirà l’etiqueta GPS amb les dades de la localització geogràfica. Al costat d’aquesta informació hi ha una petita fletxa. Si fem click sobre aquesta fletxa s’obrirà el nostre navegador per defecte i es carregarà el mapa de Google que correspon al punt on vam fer la fotografia. A Catalunya, Google Maps disposa d’ortofotomapes que permeten comprovar que, efectivament, la utilitat funciona!!!

Ara volto pel món amb un GPS engegat. Però no el faig servir per orientar-me. Segueixo passant-ho bé mirant mapes, buscant punts de referència i, algunes vegades, perdent-me. Com ara fa uns mesos a la Provença. Vam seguir un camí que no sabíem on anava i ens va portar a un mirador natural sobre les formacions fantàstiques de colors inimaginables que podeu veure a la fotografia que encapçala aquestes ratlles.

Ha arribat la primavera. Concretament, dissabte a la tarda, a dos quarts i mig de set. Jo estava a les fonts del Glorieta, amb una colla d’alumnes del curs d’Iniciació a la fotografia de Natura del CRBA. Vam estar al cas i tots vam aplaudir a l’hora en punt. Ja sé que no té cap importància, però m’agrada compartir aquests moments amb gent sensible a aquestes coses.

Sempre he estat alerta als canvis. M’agrada el pas del dia a la nit i de la nit al dia. M’agrada estar a la natura, en aquests moments. Amb la feina feta, sense presses. Poder seure al caire d’un penyassegat i deixar passar el temps. M’agrada sentir com canvien els sons, la llum, la temperatura i les olors. Sembla mentida però tots els nostres sentits són sensibles a aquests canvis. Tots menys, potser, el gust.

També m’agraden molt més les estacions de traspàs. La primavera i la tardor. En aquestes estacions, els sentits també es devetllen. Ara, a la primavera, les nits encara són fredes però el Sol de migdia escalfa amb força i el contrast tèrmic és gran. També arriben les olors dolces de moltes flors: el boix, els caps blancs, el lligabosc… escampen els seus perfums per atraure els insectes que, sense saber-ho, els fecundaran. A la tardor són les fulles que s’acumulen a terra que guarden la humitat i n’escampen la seva flaire i és quan el bosc es vesteix amb tots els colors possibles. Fins i tot les postes i les sortides de sol són més espectaculars, en general, a la primavera o a la tardor.

Però ara ha arribat la primavera i és l’estació de les flors. La fotografia de més amunt no és d’aquest any. Fa quinze dies teníem el país sota la neu i, com si es vulgués solidaritzar amb els que han passat dies sense llum, la natura tampoc s’ha il·lluminat amb els colors de les corretjoles. Ja arribaran. Però en veure aquesta fotografia que vaig fer l’any passat a l’Alt Empordà, prop del dolmen de Mas Beteta, he tingut ganes d’anticipar-me i compartir aquesta imatge tant primaverenca.

M’adono que cada vegada m’agrada més posar-me a nivell del que fotografio.  Els humans tenim  una visió superior de moltíssims éssers vius. De fet, som més aviat alts si tenim en compte la mitjana de tots els animals. Estirar-me a terra i mirar-me aquestes flors rosades es del seu nivell, fins i tot una mica per sota, aporta una visió diferent de l’habitual. Tot i que des d’aquest punt de vista no es pot apreciar tan clarament la delicada simetria dels cinc pètals soldats d’aquestes flors precioses, el resultat em complau. Espero que a vosaltres també us agradi.

Estic llegint “The DAM Book: Digital Asset Management for Photographers”. És un llibre interessant que explica la manera d’organitzar un arxiu fotogràfic digital. Hi tinc un cert interès perquè jo segueixo utilitzant el mateix sistema que tenia per a les imatges químiques adaptat a les digitals, però tinc la impressió que no estic utilitzant tota la potència de la tecnologia digital. Com que abans de fer de fotògraf feia d’informàtic, quan vaig canviar d’ofici vaig utilitzar els meus coneixements per dissenyar i construir una base de dades per arxivar la informació relativa de les meves imatges. M’ha funcionat molt bés durant una colla d’anys. Mica en mica l’he anat adaptant a les noves necessitats: quan vaig comprar un escànners, vaig incorporar-hi la possibilitat de veure les imatges i, fins i tot de triar-les sense haver d’utilitzar la taula de llum.

Quan vaig començar a fer fotografies amb càmeres digitals vaig programar sistemes molt pràctics d’introduir informació a la base de dades lligada a les imatges i, també, d’incloure les imatges a la base de dades. Tanmateix, el sentiments que podia fer-ho millor m’acompanyava sempre. Ara que estic llegint aquest llibre m’adono que la meva base de dades és realment molt bona, però que hi ha sistemes encara millors, més àgils, més eficients, que permeten més flexibilitat. I ara vull canviar i adoptar un d’aquests sistemes.

Una de les premisses de les que parteix el llibre és “no et refiïs de la teva memòria”. Quan vaig llegir-ho, vaig somriure. Jo sempre he tingut molt bona memòria i sempre he pensat que tinc al cap totes les meves imatges i que les puc trobar fàcilment. Fins i tot sense base de dades. Vaig tenir una reacció d’aquelles tan típiques: “a mi això no em passa!”

Just ahir estava triant unes imatges d’arxiu que estic preparant per un nou llibre en el que estic treballant. Necessitava una foto de guineu en un entorn mediterrani. Vaig trobar de seguida el que buscava, però em vaig adonar que aquella imatge ja havia estat publicada en un altre llibre i no volia repetir. Va ser una contrarietat perquè no recordava tenir cap altre imatge tan suggerent com aquella. Vaig començar a repassar les imatges de guineu que tinc a l’arxiu i, també, les que tinc encara per arxivar (com que encara no he decidit el nou sistema d’arxiu vaig una mica endarrerit…).

I em vaig trobar amb la imatge que encapçala aquesta nota. M’agrada. És ben bé el que buscava… i no la recordava!!! Quina llàstima! He d’acabar donant la raó a en Peter Krogh, l’autor del llibre: no em puc refiar de la meva memòria!!! Ara encara llegeixo el llibre amb més interès. He de decidir ben aviat el nou sistema d’arxiu!

Neu a Terrassa. Quan la Montse s’ha llevat és el primer que ha dit: “està tot nevat!!!”.

Jo he pensat en aquella cançó del Pau Riba que diu:

Realment, el pati de casa estava cobert de neu i la llum del matí era trista i freda, dàquell gris blavós de les matinades fredes i amb neu de l’hivern mediterrani.

No és habitual que nevi a Terrassa i m’he pensat el dia pensant que hauria de fer fotos de l’aspecte de la ciutat sota la neu. Però la feina i els tràfecs del trànsit m’han entretingut fins a mitja tarda. He pensat que, tant per tant, seria millor sortir quan es fes fosc, en aquell moment màgic en el que la claror del cel i la dels llums artificials de la ciutat s’igualen.

He fet només algunes fotos. Aquest hora fantàstica dura només uns minuts i ben aviat el cel ha sigut massa fosc com per aconseguir les imatges que m’havia construït dins del cap.

Fa fred després de les nevades. Ara ja no cau res del cel. Només un fred que ess fica dins l’ànima. Per sort, a casa s’hi està calent…